Pel Bloc Gros

Són qui són, i no hi poden fer més.

2007-07-20T11:25:00.000+02:00

Això no és liberalisme

2006-12-14T10:07:00.000+01:00

Pel motiu que sigui, cada vegada sentim i llegim més opinadors d'ideologia (neo) liberal, i s'ha de reconèixer que moltes vegades són gent ben preparada que argumenta de manera convincent. Penseu en el Sala-i-Martín, o en el Joan Oliver. Però l'article d'avui de l'Oliver és inacceptable en un intel·lectual liberal.

Entre altres perles demagògiques, tot reclamant el dret a defensar-se, escriu: "Si vénen a casa seva vostè els diu que poden endur-se les criatures, no pensi pas a defensar-les que això podria ser mal vist." Això del dret a defensar-se, quan es considera que inclou el dret a clavar un tret al cap de qui t'està intentant robar, no és liberalisme, senyor Oliver. Sí que hi ha un corrent ideològic al món anglosaxó que ho defensa, això: són els libertarians (no llibertaris, que és una altra cosa), però no els liberals. Alguns blocs d'aquesta ideologia són aquest, aquest i aquest.

Un cop aclarit que això no és liberalisme, vull recordar que en aquest país no existeix el dret de tenir ni portar armes, i encara menys el de matar ningú. Ni que et sembli evident que està delinquint. Ni tan sols després que un jutge dictamini que ha comès un delicte, per greu que sigui. No se'l mata. Si el senyor Oliver considera que clavar un tret al cap d'un paio que t'ha entrat a casa és "defensar-se" i està justificat, llavors és que posa en dubte el fonament de l'estat de dret, i el monopoli que l'estat té de la violència i de l'administració de justícia. Està anant molt més enllà de defensar la pena de mort.

Una cosa és que en Salvador Sostres les deixi anar de l'alçada d'un campanar, i una altra és que un pretès intel·lectual i economista amb un pensament sòlid s'apunti a fer populisme amb el dret a defensar-se.

Per què fa això? Se li entén més endavant, quan atribueix les culpes que denuncia: "Aquest és el missatge que està emetent la nostra administració, la de seguretat i la de justícia." I al final: "I si vostè ha aconseguit tenir una casa, ha aconseguit que no hi robin, que no l'ocupin i que no l'incautin, encara no pot estar tranquil del tot. El dia que vostè es mori o que vulgui donar-la als seus fills, haurà de pagar una fortuna a Hisenda. I és que el nostre govern diu que això de suprimir l'impost de successions és una cosa molt injusta i molt de dretes." Qui ell vol atacar és el govern tripartit, com està fent des que es va constituir, i té tot el dret de fer-ho. Ara, ho fa amb una gran demagògia, posant al mateix sac la detenció del gendre dels Tous, els ocupes, la política d'habitatge del govern i la reforma de l'impost de successions (i de passada enganyant sobre el que pretén fer el Castells amb l'impost aquest).

Això no és digne del senyor Oliver, ni d'un liberal com cal. El liberalisme és molt més respectable que aquestes ximpleries.

No hi haurà sociovergència

2006-11-02T11:06:00.000+01:00

Mira, aquest cop no penso fer cap anàlisi del que ha sortit, ni cap predicció del que faran els nostres estimats polítics. Ja ho estan fent tot d'analistes saberuts que a pilota passada ho entenen tot però que es contradiuen cosa fina sobre el que passarà ara.

Però m'ha fet gràcia calcular l'índex de Banzhaf de poder dels diferents partits, tal com ha quedat el parlament. Per calcular el poder de cada grup parlamentari, es fa la llista de totes les coalicions que sumen majoria, i es compten els grups decisius de cada coalició (un grup decisiu és aquell que si no hi participa, la coalició deixa de fer majoria). El poder de cada grup es mesura com la fracció de "grups decisius" que li corresponen.

El nostre parlament té els següents grups i escons: CIU=48, PSC=37, ERC=21, PP=14, ICV=12, C=3. La llista de coalicions guanyadores i grups decisius és la següent (els grups decisius estan en majúscula, i les coalicions com ciu+psc+erc+icv on cap dels grups no és decisiu no les he inclòs):
CIU+PSC=85
CIU+psc+erc=106
CIU+psc+erc+c=109
CIU+PSC+pp=99
CIU+psc+pp+icv=111
CIU+psc+pp+icv+c=114
CIU+PSC+pp+c=102
CIU+PSC+icv=97
CIU+PSC+icv+c=100
CIU+PSC+c=88
CIU+ERC=69
CIU+ERC+pp=83
CIU+erc+pp+icv=95
CIU+erc+pp+icv+c=98
CIU+ERC+pp+c=86
CIU+ERC+icv=81
CIU+ERC+icv+c=84
CIU+ERC+c=72
CIU+PP+ICV=74
CIU+PP+ICV+c=77
PSC+ERC+PP=72
PSC+ERC+pp+icv=84
PSC+ERC+pp+icv+c=87
PSC+ERC+PP+c=75
PSC+ERC+ICV=70
PSC+ERC+ICV+c=73

El total de grups decisius a totes les coalicions és 52, i el poder, a l'hora de votar lleis, està repartit així:
CIU=20/52=38.46%
PSC=12/52=23.08%
ERC=12/52=23.08%
PP=4/52=7.69%
ICV=4/52=7.69%
C=0

Per les votacions de lleis, és perfectament possible que ERC i PP vagin junts (com a l'estatut). Però a l'hora de fer govern, hi ha coalicions que són políticament impossibles, com PSC+ERC+PP. Si les eliminem, ens queden aquestes (deixo de banda els Ciutadans, que no pinten res):
CIU+PSC=85
CIU+psc+erc=106
CIU+PSC+icv=97
CIU+ERC=69
PSC+ERC+ICV=70

Ara el nombre de grups decisius és només 9, i el poder relatiu, a l'hora de decidir el futur govern, així:
CIU=4/9=44.44%
PSC=3/9=33.33%
ERC=2/9=22.22%
ICV=1/9=11.11%

(En el cas de formació de govern, cal interpretar els grups en minúscula com suports parlamentaris externs, per exemple: CIU+psc+erc vol dir que CiU governa en minoria, amb pactes estables amb PSC i ERC).

Finalment, i descartant els suports externs, es pot fer l'anàlisi que les combinacions possibles són les conegudes amb els bonics noms de sociovergència, tripartit i govern nacionalista:
CIU+PSC=85
CIU+ERC=69
PSC+ERC+ICV=70
Amb la qual cosa el poder queda així:
CIU=2/7=28.57%
PSC=2/7=28.57%
ERC=2/7=28.57%
ICV=1/7=14.29%

Naturalment, a l'hora de fer els pactes, aquestes relacions de poder es matisen per la capacitat negociadora de cadascú. Però a mi em sembla que la relació 4-3-2-1 és la que més s'apropa a la realitat, i això vol dir que
A) En la sociovergència, Convergència tindria quatre conselleries per cada tres del PSC,
B) A la coalició CiU-ERC, Convergència tindria el doble de consellers que ERC,
C) Al tripartit, el PSC tindria la meitat de les conselleries, i ERC un terç, el doble que ICV.
O sigui, que si comptem purament el nombre de consellers, CiU vol el pacte amb ERC, el PSC vol el tripartit, i a ERC li és igual pactar amb CiU o el PSC-ICV (en treu un terç en tots dos casos).

Conclusió: no hi haurà sociovergència.

No som ni militants!

2006-04-24T19:13:00.000+02:00

Bé, ja sabem que PSC, ICV i CiU ens demanaran que votem sí a l'estatut, el PP que no, i ERC nul o blanc. Si fossim diputats, cadascú de nosaltres ja sabria què li toca fer. Però aquí no hi ha disciplina de vot. La majoria no som ni militants. Què es pensen, que votarem el que ens aconsella el líder més simpàtic? Què volen, que tots els nos se'ls apunti el PP com si fossin suport per ells?
No som tan mesells.
Hi haurà un referèndum sobre l'estatut, no unes eleccions. Cadascú votarà el que bonament entengui que ha de votar... tan ben informat com pugui. Espero que facin una bona publicitat del contingut de l'estatut. Que el reparteixin els diaris. Que estigui a la primera pàgina de la web de la generalitat. Que sàpiga tothom què vota i per què.
Però no patiu, si se n'obliden, i es dediquen com de costum a fer eslògans i prou. Com que als nostres meravellosos polítics se'ls fa costa amunt, això de fer política, ja se n'encarregaran uns o altres.

Actualització: o altres encara.

Per cert, deixo en suspens aquest bloc. Moltes gràcies a tots els que m'heu llegit. Si més endavant trobo temps i ganes per anar-m'hi posant amb més regularitat, ja hi tornaré.

Vint-i-cinc anys més?

2006-02-06T13:24:00.000+01:00

Quan es va aprovar l'estatut vigent, els negociadors catalans es van esforçar a aconseguir el màxim de competències que van poder. I no es van fixar que per pagar el que costava exercir-les, la Generalitat s'hauria d'endeutar indefinidament. I així estem. Els sociates sempre havien dit que el dèficit es devia a mala gestió, però ara que manen ells han de dir el que és: no hi ha pasta.

Ara han fet un estatut nou. A l'hora de negociar-lo a Madrid, els governants d'allà s'han encarregat que el finançament que surti vingui a ser més del mateix. Les competències que nominalment es transferien no han estat gaire polèmiques, encara que al tram final potser les acabin retallant també. Però això no els preocupa: mentre no hi hagi la pasta que cal per exercir-les, la Generalitat ja pot tenir totes les competències que li vinguin de gust.

O sigui, tornaran a endeutar el govern català i seguiran tenint la paella pel mànec a Madrid. El més trist és que ara els "nostres" representants ho sabien perfectament (potser a diferència de vint-i-cinc anys enrere, que negociaven sense cap experiència de govern) de què anava la pel·lícula, i que han posat l'interès immediat de partit (una foto!) per davant del país i fins i tot de l'interès de partit a mitjà termini. En Mas vol ser president, però de què? D'una província endeutada.

Tal com van les coses, doncs, el poder real continuarà al govern d'Espanya. Un cop acceptat això, l'actitud del PSC és d'allò més coherent. Si poden manar allà, què els importa qui mani a la Generalitat? Ja la poden regalar al Mas, guanyar-se un parell de ministeris i lliurar-se d'un president incòmode i d'un pacte tripartit impopular a la resta de l'estat. Només van ser catalanistes mentre a Espanya manava el PP. Llavors sí, com que només tenien poder a la Generalitat, aquest els convenia que augmentés.

Ara ens falta saber què hi dirà la gent, que els hi paguem els sous. Ho acceptarem? La única alternativa és ERC, però falta saber si tindran la capacitat política de fer-se sentir i fer arribar un missatge alhora de fermesa i de realisme.

Ja he sentit i llegit gent que diuen que CiU ha recuperat la centralitat i que si ERC vota no se'n tornarà a la radicalitat. Aquest discurs és estúpid: "centralitat/radicalitat"? El que compta és tenir un discurs que sigui entès per la majoria de l'electorat, i d'això en diuen "centralitat". Però els electors també n'aprenem, de les experiències. Fer un discurs tan "centrat" que d'una setmana a l'altra passes de dir-li traïdor al Zapatero a pactar amb ell, de dir-los venuts als d'ERC a vendre't tu, d'atacar els matrimonis gais a voler ser ministre, això també pot dur a ser marginal. Tot depèn del que vulguem nosaltres.

Llàstima que potser seguirem volent més del mateix. Diuen que cada país té el govern que es mereix. I no està gens clar que ERC s'hagi guanyat l'experiència de govern que volia, la imatge de partit solvent, per poder seguir creixent en la línia que duia.

Som idiotes?

2006-01-24T11:44:00.000+01:00

Espero que el Ferran no s'enfadi pel plagi de títol. Em penso que els nostres polítics confien fer-nos combregar amb rodes de molí, i dissimular la seva mediocritat amb abraçades (i rabietes) de cara a la galeria. Tot el que ens ha arribat de la negociació de l'Estatut era (com ja vaig dir) pura escenificació, però el que és pitjor és que ara que han acabat seguim amb l'escenificació: diuen el que diuen de l'acord aconseguit en funció de la imatge electoral que volen tenir, i no del que en pensen en realitat.

Algú ens pot explicar, de veritat, si aquest finançament és bo o no, i si mereix figurar en l'estatut o és una cosa que d'aquí a cinc anys caldrà renegociar en un consejo de autonomías qualsevol? Cap dels nostres representants polítics no té, per desgràcia, la honestedat intel·lectual de fer-ho. El que en diu en Gordillo, en tot cas, no és gaire esperançador.

Com he dit altres vegades, em penso que no ho som, d'idiotes, i ja se sabrà, ja, el que té de bo i de dolent aquest estatut, i els que l'han fet ja rebran els vots que els pertoquen per tot plegat. La impressió que en trec és que hi ha estatut nou perquè ERC s'hi va entossudir (sense pacte del Tinell no n'hi hauria hagut cap perquè el PSC s'hi hauria girat d'esquena) però és l'estatut que ha fet el PSOE amb pinzellades de CiU.

I d'altra banda, potser això és correcte democràticament. El PSOE i CiU junts tenen, a Catalunya, una majoria amplíssima.

Per cert, al seu moment no es va dir que un dels compromisos d'en Maragall perquè Convergència acceptés l'estatut era NO fer eleccions just després? Perquè si el President es penjava la medalla no hi hauria qui s'hi enfrontés electoralment? Que ràpid que canvien les coses, o que ràpid es pensen ells que canvien!

Hipoteques amb terminis llargs

2006-01-16T09:24:00.000+01:00

En Viladesau alerta que no té sentit fer hipoteques a 30, 40 o 50 anys quan els pisos es construeixen per aguantar 25 anys en bones condicions i potser 50 o 60 per enderrocar-se. Al post anterior avisava que l'estat afavoreix les hipoteques per les desgravacions que dóna, però ja venia a dir que el que convé és tornar ràpid la hipoteca.

El que és realment important d'una hipoteca no és tant el termini a què es contracta, sinó el termini a què un és capaç de tornar-la. Si l'interès es manté estable, les quotes d'una hipoteca normal es mantenen constants. Això fa que poc a poc (a mesura que l'hipotecat va augmentant els seus ingressos) resulti més fàcil de pagar, i que al cap d'uns anys un es pot permetre fer "amortitzacions anticipades" és a dir, tornar més diners del que la hipoteca l'obliga. Estaria bé saber les dades de quanta gent pot fer efectivament això, però és molt possible que les hipoteques a 30 anys es retornin a la pràctica en 20 anys. Vist així, contractar la hipoteca a 50 anys és en realitat un avantatge per la flexibilitat que dóna. Un sempre podrà tornar més diners del que està obligat (llavors és important que la comissió per amortització parcial sigui baixa o zero) i el fet de tenir un termini llarg facilita quotes baixes per les temporades que es va just de diners. Si l'acabes retornant en 20 anys, tenir el contracte a 50 et serveix per no passar estretors els mesos que tens més despeses.

Ara bé, no cal ser il·lusos. Si les entitats d'estalvi fan aquestes hipoteques, és que hi guanyen alguna cosa. Interessos. Amb el mateix tipus d'interès, el total d'interessos que ingressen per una hipoteca a 50 és més que a 20 anys, fins i tot si s'acaba retornant en 20 anys. I a més, normalment te la cobren a un interès més alt (si estàs disposat a pagar en 20 anys això et dóna facilitats per negociar millors condicions).

D'altra banda, si tens una hipoteca a 50 anys, encara que et puguis permetre pagar-la més ràpid potser és temptador no fer-ho... i ja pagarà qui vingui al darrera...

Com treure profit d'una hipoteca

2006-01-15T09:53:00.000+01:00

La gran majoria de compres de vivendes que es fan van associades a un préstec hipotecari. Per tant, quan comprem un pis o casa paguem dues coses: el preu de la vivenda i els interessos de la hipoteca (el que se'n diu el preu del diner). Tots sabem que el preu de la vivenda està pels núvols i que el preu del diner està molt baix, i que les dues coses van lligades, però potser no tothom sap que, gràcies a les desgravacions fiscals, el preu del diner pot arribar a ser negatiu! Sí, sí, un pot arribar a guanyar diners amb una hipoteca.

Cas pràctic
Suposem una parella amb uns ingressos anuals conjunts d'uns 54000 euros (9 quilos) que té uns certs estalvis i es compra un pis. Descomptant el que tenien estalviat, els cal una hipoteca de 120000 euros (20 quilos). Com la gran majoria d'hipoteques que es fan, l'agafen de tipus variable i indexada amb l'Euribor. El valor de referència de l'Euribor pel desembre passat va ser un 2.78%; si el banc aplica un diferencial de 0.5 punts, ells tindran, d'entrada, un interès del 3.28%. Al mercat es poden trobar hipoteques amb diferencials entre 0.35 i 1 punt, he agafat una cosa intermèdia.
Per simplificar els càlculs farem com si paguessin una quota a l'any i no cada mes (la diferència de fet és petita però beneficiosa). D'interès pagaran, doncs, 3936 euros, i tornaran una certa quantitat del capital, que depèn del termini a què estigui feta la hipoteca. Però com que tenen uns ingressos suficients, es poden permetre fer una amortització parcial per maximitzar la desgravació: entre el que tocava per quota i la parcial, tornaran un total de 18000-3936=14064 euros. Recordem que s'aconsella que la despesa per vivenda estigui a l'entorn d'un 30% dels ingressos. A l'hora de la declaració de renda, hisenda permet desgravar per aquesta despesa; cada un d'ells pot desgravar un 25% dels primers 4500 euros i un 15% dels següents 4500. Entre els dos, 3606 euros. El segon any segueixen la mateixa estratègia, paguen 3475 euros d'interès, 14525 de capital i reben 3606 d'hisenda. A partir del tercer any la desgravació pel primer tram de 4500 euros és només del 20%, i si s'arriba al màxim es reben 3154 euros. Tot plegat, si cada any fan una amortització parcial per despendre un total de 18000 euros, al cap de 8 anys hauran tornat els 120000 euros del préstec, pagant un total de 17587 euros d'interès i rebent 25131 euros d'Hisenda. És a dir, que han rebut quasi un quilo i mig més d'Hisenda que els que han pagat d'interessos.

Hisenda et paga una hipoteca de 20 quilos
Observeu que la parella de l'exemple és força benestant. Es poden permetre tornar la hipoteca en 8 anys, quan avui en dia són corrents les hipoteques a més de 30; això és perquè tenien força calerons estalviats i perquè poden anar amortitzant. Si la hipoteca que necessites és de més quantitat llavors pagaràs més interessos i la desgravació no t'ho compensarà. I si no pots tornar tants diners cada any no podràs desgravar tant, tampoc.

Desgravació regressiva
L'impost sobre la renda se suposa que és progressiu, en el sentit que qui guanya més també contribueix més al sosteniment de l'estat. Però en aquesta desgravació veiem que hi surt beneficiat qui ja té una gran capacitat econòmica. Desgraves un percentatge del que ets capaç de pagar, és a dir, que l'estat ajuda més a qui ja té més. Es pot dir que aquells diners no són de l'estat, que una desgravació simplement és una rebaixa en els interessos que pagues, i si tens menys no cal que te'ls tornin perquè ja no els has pagat. Bé, d'acord. Però acceptant que els impostos s'han de pagar (és a dir, si no sou uns ultraliberals que voleu eliminar l'estat) una desgravació és realment un ajut que reps de l'estat, no hi ha cap diferència. Un cop has pagat el que et tocava, t'ajuden a pagar la hipoteca.

No és ajut per l'adquisició de vivenda
Es pot argumentar que l'ajut d'hisenda és pel preu de la vivenda i no pel del diner, pels interessos, i que la comparació que he fet no és l'adequada. No hi estic d'acord. Si fos així t'haurien de desgravar en funció del capital, o del que pagues l'any de la compra, o alguna cosa per l'estil. Però desgraves cada any que pagues hipoteca, en funció del capital tornat i dels interessos pagats. És a dir, aquesta desgravació ajuda sobre tot qui té una hipoteca, no tothom qui compra una vivenda. I ajuda sobre tot qui té una hipoteca PETITA i la torna RÀPID.

Conseqüències
Tot plegat a què condueix? En primer lloc, com hem dit, per la gent benestant el preu de les hipoteques es converteix en zero, o negatiu. Això facilita que les compres de vivendes es facin amb finalitats d'inversió especulativa, en lloc de per vivenda (la desgravació és en principi per vivenda habitual, però n'hi ha prou amb empadronar-se en el lloc; encara millor si un ja té una vivenda i se la canvia...) Per tant contribueix a la "bombolla immobiliària". Per tant perjudica doblement la gent més desafavorida: per ells el preu del diner sí que existeix, i a més els pisos no paren de pujar.

Per què això no s'elimina
Un govern d'esquerres no hauria de permetre aquesta situació. Però d'una banda no és popular eliminar desgravacions, ho haurien d'haver fet just en entrar, no just abans d'unes eleccions. D'altra banda, encara que sigui per pocs diners, la gent que va escanyada amb la hipoteca que té hi compta, amb aquesta desgravació. Si els la treuen els acaben d'enfonsar. A més, es creu que el preu del diner anirà pujant, així que la situació de preu negatiu es resoldrà per si sola. (He fet els càlculs de l'exemple amb l'interès constant, però si puja poc a poc les coses no canvien gaire; si puja ràpid hisenda ja no els pagarà tot el preu del diner...) El problema llavors serà per la gent que potser no podrà pagar les hipoteques: és el risc que la bombolla immobiliària esclati. Si treuen la desgravació en aquest moment, de facto estan provocant un augment de tipus i facilitant el pet. No és senzill! El que passa és que aquesta desgravació es va inventar quan els tipus d'interès eren alts, i per això s'ha arribat aquí.

Uf. Ja paro el rotllo, espero que s'hagi entès alguna cosa!

Loteria

2005-12-22T20:04:00.000+01:00

Segons la web oficial de la loteria espanyola, "El total de la emisión asciende a 2.890.000.000 euros. El total destinado a premios asciende a 2.023.000.000 de euros." És a dir, es destina a premis un 70% del jugat, i el 30% restant (867 milions d'euros!) són ingressos per l'estat. Es tracta dels impostos que paguem més gustosament. Diria que aquest és el sorteig en què la proporció de diners destinada a premis és més alta.

No sé si gaire gent pensa així, però parlant clar, la loteria és una estafa consentida. Està molt bé que una vegada a l'any, per fer gresca amb la colla o per ajudar una associació o perquè ens ve de gust, tots participem en aquesta ximpleria. Però cal saber que són diners llençats. Bé, no exactament: en aquest cas el 30% són diners llençats (que cadascú faci comptes segons el que hagi jugat, he he) i els altres 70% són els que guanyen els afortunats, i que un dia, eventualment, podria ser que recuperessim en un cop de sort. La loteria NO TOCA MAI. Bé, sí, jo també conec gent que li ha tocat. N'hi ha uns que els va tocar un 5è, i amb allò sol van recuperar més diners dels que han jugat en tota la seva vida. Però aquest argument no vol dir res: també conec gent (jo mateix) que no li ha tocat mai.

Psicològicament, tendim a pensar que hi ha dos opcions (et toca o no et toca) i encara que sapiguem que és més probable que no toqui, costa fer-se càrrec de la probabilitat real, que òbviament no és una entre dues sinó una entre milers. I com que el premi és molt llaminer, tendim a pensar que una cosa va per l'altra. Però és molt fàcil veure que no, els premis només compensen pel 70% dels diners posats, en el millor dels casos.

Hi ha gent realment enganxada a les loteries, i gent que sense ser ludòpata deixa bona part dels seus diners en sorteigs pensant de debò que li pot tocar. Sol ser, a més, gent amb poca formació i pocs ingressos, que realment en surten perjudicats. Hi hauria d'haver, a tots els bitllets de loteria, un advertiment del tipus "jugar perjudica seriosament la butxaca" o "el joc pot arruinar", i la publicitat hauria d'estar prohibida com la del tabac. O més senzillament, si a cada bitllet hi constés "dels x euros que vostè ha pagat, y són per a premis" amb lletres grosses, tot seria més clar.

Vaja, ja sé que això és una dèria meva, i si em llegeix algú de Vic pensarà que és enveja punyetera. De fet, confesso que fins i tot jo he pensat què faria amb els diners si em caigués un pessic que valgués la pena. Però vull que s'entengui: si en muntar una porra, un dels amics diu que guanyi qui guanyi ell es queda el 30% del pot, quants de vosaltres hi posarieu ni un cèntim?

Quantitat i qualitat

2005-12-21T16:43:00.000+01:00

Quantitat i qualitat poden ser perfectament compatibles. De fet, en molts camps cal haver fet molts intents per arribar a produir quelcom de vàlid. Però en el cas d'un bloc que pretén ser reflexiu, la qualitat implica dedicar-hi un temps. I si aquest bloc l'escriu per algú que no té tant de temps com voldria per reflexionar, la quantitat acaba sent incompatible amb la qualitat.

Dic tot això per excusar-me pel silenci de tants dies, i per explicar que he obert un altre bloc, la cita del dia on espero poder escriure, allà sí, quasi cada dia. Són simplement fragments que he llegit durant el dia i que m'han cridat l'atenció, per bé o per mal. De moment són cites literàries, però hi acabaran sortint blocs, articles de diari i qualsevol cosa.

I acabo el bloc amb una petita justificació dels polítics impertinents. L'ofici del polític de partit (aquí quasi només fa política qui ho té per ofici i està en un partit) implica fer declaracions ben sovint (quantitat), i implica fer allò que eufemísticament se'n diu política de passadissos, és a dir, conspirar per aconseguir, incrementar o mantenir una posició de poder dins el partit. Tot això necessita temps i en deixa ben poc per la reflexió, i en conseqüència la "qualitat" de les declaracions és de promig ben baixa. Pobrets, excuseu-los si es dediquen constantment a desqualificar-se mútuament, però és que no tenen temps per pensar en res més constructiu.

Mas és Blair?

2005-12-02T13:08:00.000+01:00

Ara diuen que en Mas s'apunta a la tercera via d'en Blair, i que vol arribar a acords amb els socialistes, i que amb els del pp no hi pactaran en una generació.
Però per qui ens prenen? Els de CiU sempre han pactat amb qui manés, i s'han presentat davant de la "societat civil" (bonic eufemisme) com l'enllaç directe amb el govern de torn. Ara toquen sociates, doncs es fan els filolaboristes. I que ningú no recordi que quan l'Acebes era ministre era Convergència qui votava els pressupostos i les investidures. Ara bé, si els d'Esquerra pacten amb els sociates és que són uns venuts.
Què vol dir, tot plegat? Simplement dues coses: 1) han de reaccionar perquè Esquerra no els prengui el paper d'enllaç amb els petits empresaris locals, i 2) creuen que el govern socialista de Madrid aguantarà més d'una legislatura. No una generació, és clar, però prou temps per treure profit d'aquesta estratègia.

Mentides

2005-11-29T17:42:00.000+01:00

Per completar el que deia l'altre dia sobre que tothom té el dret, i en certa mesura el deure, d'expressar les seves opinions del tipus que siguin, diré un parell de coses de les mentides.
Cal distingir sobre tot les qüestions d'opinió de les qüestions de fet. Dir que "los profesores, en los colegios públicos de Cataluya, van a (...) ser vigilados por un comisario político" com fa la Sánchez Camacho no és una opinió que calgui respectar. És una mentida dita amb coneixement de causa, i totalment condemnable. També són condemnables les falsedats que es difonen sense saber si són certes o no, quan no es fa cap esforç per comprovar-ne la veracitat sinó que es repeteixen perquè convé per algun motiu. I certament, hi ha algunes mentides que són delictes, com les calúmnies i difamacions.
Per als calumniadors i difamadors, si us plau, res de tolerància.

Política educativa

2005-11-22T13:06:00.000+01:00

Una societat democràtica es basa en què tots els ciutadans tenen el mateix dret de decidir, independentment de la seva formació, del seu origen o qualsevol altra circumstància. Això pot dur de vegades a prendre decisions errònies, però és el sistema més just i també el que menys afavoreix les moltes menes de corrupció que plaguen totes les societats.

Ara bé, l'educació dels ciutadans és, en una societat democràtica, un factor essencial. La capacitat de judici, de crítica, de discerniment, es pot educar; és d'esperar que una millor formació dels ciutadans porti a elegir criteris més apropiats i prendre decisions millors per al seu país. Això no fa miracles, i també la gent culta, desvetllada i feliç pot, en certes circumstàncies, caure en els paranys de la demagògia i el populisme. Però és la millor manera que la democràcia sigui sòlida i duradora.

Pensar que n'hi ha prou a donar una educació d'excel.lència a l'elit dirigent i mantenir la població en una mediocritat submisa i feliç condemna, finalment, a l'aparició de cabdillatges més o menys ben intencionats que, en el millor dels casos, degraden la democràcia i fan renéixer la corrupció. Això ja ho sabien els grecs i els romans! I tot i així a Roma la república va acabar en dictadura i imperi. Mai no es prenen prou precaucions.

La situació que tenim ara és depriment. El model educatiu el decideixen polítics i pedagogs. Els primers només es preocupen de tenir l'electorat content per les properes eleccions (massa aviat per notar cap efecte de la política educativa) i els segons deixen la pràctica educativa per accedir als llocs de planificació (massa lluny de la realitat, emboirats de teories idealistes). El resultat és el que és. Segurament molts polítics pensen que ja va bé així, que si els electors tenen una formació mediocre se'ls podrà convèncer i manipular més fàcilment. I que massa gent culta vol dir massa rebels desestabilitzant la societat. Però cada vegada més cal gent formada a tot arreu, i es condemna la resta a l'atur i la dependència de l'estat. Amb la qual cosa no només debiliten el sistema polític sinó fins i tot el funcionament normal de l'economia, el treball, i la vida als pobles i ciutats.

Al capdavall jo sóc optimista, i penso que amb o sense formació la gent no és tan soca com alguns voldrien. La propaganda no ho pot tot, i el desastre de l'Acebes volent vendre que l'11M era ETA ho prova. Amb més o menys formació, el que permet distingir un demagog d'un estadista (parauleta que m'esgarrifa, però per una vegada passarà) és més la intel.ligència i l'experiència de cada ciutadà que res del que es pot aprendre a escola. Per això, i malgrat tot, la democràcia és el menys dolent dels sistemes. Per això era una ximpleria dir que "la democràcia està molt bé a Europa, però a Espanya no serveix perquè la gent no hi està preprarada".

Ara, pel que fa a l'escola...

Tertulians habituals

2005-11-17T11:38:00.000+01:00

Quan una colla d'ignorants pontifiquen sobre temes dels que no n'entenen ni un borrall, més que fer pena, indigna. Perquè si resulta que tu en saps, del tema, te'n pots riure amb ganes, però tots som tan ignorants de la major part de temes com els tertulians habituals, i sovint ens colen els seus prejudicis com si fossin opinions fundades. (Si ens colen opinions, fundades o no, per fets, ja és problema de cadascú...)

De manera que no heu d'esperar de mi una opinió del veredicte sobre el pont que es va ensorrar, perquè ni n'entenc de lleis ni d'enginyeria de ponts i camins.

Ara bé, la política no hem de deixar que es converteixi en una qüestió d'experts, d'una elit que governa en nom del poble i per al poble però sense el poble. Aquesta és la base de la democràcia: una persona, un vot. L'opinió del taxista que escolta la cope val tant com la de l'Ernest o la meva. Tothom té el dret -i potser el deure i tot- d'intentar convèncer el veí i exposar els seus arguments, i finalment d'escollir entre aquells que volen manar a qui sembli que ho farà més bé.

Fins i tot els tertulians habituals.

Mafalda

2005-11-15T13:14:00.000+01:00

- Quan sigui gran, vull ser de la societat civil!
- Susanita, tots ho som, de la societat civil.
- Bé, però jo vull ser de la que va al Liceu els diumenges.
- Susanita, el Liceu és de tots, i tots hi podem anar.
- Vaja, no m'entens. Jo vull ser de la que té la paella pel mànec!
- ...
- Va, digue-ho, que tots tenim la paella pel mànec, digue-ho!

No entenc el que passa a França

2005-11-10T12:25:00.000+01:00

Està ple de gent que pontifiquen sobre tot el que no saben, que ens expliquen per què ha passat el que ja sabem, i que era inevitable, però no en tenien ni idea cinc minuts abans. Jo ho vull deixar clar d'entrada: no ho entenc, el que està passant a França.

Us recomano La Haine, veureu com això ja fa temps que estava madurant. Però com es passa del "malaise des quartiers difficiles" a una revolta generalitzada per tot el país, cremant mil cotxes cada nit? No ho entenc, el que està passant a França.

Havent-hi viscut, i havent vist de prop com són aquestes "cités" dels HLM i la gent que hi viu, i com són considerats pels francesos-francesos, es pot pensar que sí, que allà s'han muntat uns guetos monumentals i aquesta és la clau de la qüestió. Però que s'arribi a un nivell de malestar prou fort perquè una espurna en un barri faci encendre, per pura imitació, la revolta a tot França, qui s'ho podia pensar? La preocupació hi era. Els polítics n'eren conscients. El Sarkozy és on és per la campanya populista que feia sobre el tema. I està clar que el seu mètode ha fracassat, si més no com a prevenció. Es pot pensar que els seus discursos fins i tot han ajudat a fer insostenible la situació, no ho sé. Ara, donar-li les culpes a ell és ben forassenyat! Ni ell ni cap dels altres enarques que porten França semblen saber com han anat a parar a l'atzucac on estan, ni molt menys com sortir-ne. No sóc l'únic que no ho entén, el que està passant a França.

I què passarà ara? Bé, aquesta revolta no sembla tenir un líder ni una organització que li permeti oposar-se amb èxit a les forces de l'Estat, per tant hauria d'anar perdent pistonada i apagar-se, de moment. Per ressorgir, qui sap, en qualsevol ocasió. Però de veritat, no ho entenc, i fer prediccions sobre una cosa que no entens té tantes possibilitats d'èxit com comprar loteria.

(Ah, i si algú defensa que això té a veure amb l'integrisme islàmic, si us plau, que s'ho faci mirar, o més senzill, se n'hi vagi i hi faci un cop d'ull ell mateix)

Crítica literària a l'AVUI

2005-11-07T13:29:00.000+01:00

A l'Isern li ha calgut fer aquest post per assegurar-se que li publicaven la crítica del premi Planeta sencera?!

Doncs per més que digui que la vida és agraïda, el que explica és que -si més no el to- l'hi han censurat. Esperem a dimecres a veure-la ;)

Moral i ideologies

2005-11-04T12:20:00.000+01:00

Estem envoltats d'immoralitats. Hi ha robatoris, estafes, violència, "incivisme". També hi ha qui viu en un xalet amb vigilant jurat mentre d'altres viuen al carrer o fan jornades de dotze hores per pagar-se un lloguer miserable. Els primers paguen als fills una educació d'elit fins als trenta anys mentre juguen al golf, i els segons els tenen aparcats en degradades aules d'ESO fins que tenen edat d'apuntar-se a les llistes de l'atur.

Un tipus d'immoralitat és individual; qui estira la bossa de la velleta indefensa per quedar-se amb els diners de la pensió que acaba de treure del banc és el responsable únic d'allò que fa. L'altra és "social", compartida. No hi ha una persona concreta a qui culpar de les desigualtats (econòmiques i d'altra mena), sinó que són fruit de com està organitzada la societat.

Les dretes són molt estrictes a l'hora d'imposar una conducta moral als individus, i de castigar els infractors. Llei i ordre. Les esquerres són més estrictes amb la moralitat "social", i esperen de l'estat que corregeixi les injustícies.

Les dretes són tolerants amb les "petites" desigualtats socials, que arriben a justificar en funció d'allò que un "s'ha guanyat" amb el seu esforç, i fins i tot diuen que premiar aquest esforç és el que crea riquesa i acabarà millorant les condicions de vida dels més desafavorits (quan? això no ho diuen). Les esquerres són tolerants amb els "petits" delictes i manques de civisme, que arriben a justificar precisament per les condicions precàries en què viuen (segur?) aquells qui els cometen.

Si això és cert, l'ordenança de l'alcalde Clos és de dretes. I els partits que li donen suport semblen confirmar-ho.

I jo dic que sóc d'esquerres! És que em sembla que els governs, si es preocupen de la moral val més que sigui de la seva, d'allò que fan per organitzar la societat, i que es fiquin en la moral individual tot just el mínim necessari perquè la convivència sigui possible i segura. Que no es fiquin al meu llit i em vulguin dir si m'he de casar amb un noi o una noia, per favor.

Espanyols d'esquerres i dretes

2005-10-31T10:40:00.000+01:00

Diuen que no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. I CiU ha estat venent durant anys que eren iguals els uns que els altres, i que convenia pactar sempre amb qui governés.

Doncs mireu, potser s'assemblen però no ho són pas, iguals.
A veure si us en recordeu, de tot el sarau que està muntant ara el PP, el dia que amb un grapat de vots vostres pugui tornar al govern d'Espanya.

Les garrofes!

2005-10-25T13:53:00.000+02:00

Tornem a estar en plena escenificació de les negociacions per l'estatut. I clar, els que han de negociar des d'allà, el psoe, comença per dir que no a tot. No ens espantem, ja veurem com acaba tot. I si hem de jutjar pel que ha passat els dos últims anys aquí, fins que tot sigui ben lligat no cal que fem ni cas de les declaracions del dia a dia. Tenen tan poc a veure amb el resultat final com les enquestes amb les eleccions.
I de fet, la única incògnita és qui té la mà a la butxaca i qui es grata el melic. Si al final la nació i els drets històrics han de servir de compensació pel finançament i el blindatge, per favor, renuncieu als primers i no als segons, estimats negociadors catalans...

I si el president tingués raó?

2005-10-21T12:40:00.000+02:00

Això són ximpleries, ja ho sé, una crisi d'estar per casa que no té res a veure amb política de veritat. De tota manera, si puc dir-hi la meva, trobo que abunden massa les opinions que recolzen la partitocràcia. És cert que estem en un sistema polític parlamentari, on el poder executiu no és ni de bon tros independent del legislatiu, però estaria bé defensar els reductes d'independència que li queden. Com ara que el president del govern nomeni els consellers. I també seria bo fixar-se en el fons i no només en la forma, és a dir, encara que acceptem que en Maragall havia de consensuar els seus plans amb els partits que li donen suport, mirem si els seus plans eren bons o dolents. O és que carregant-nos la seva manera de fer, ara resulta que fem bona la Caterina Mieras?

Drets històrics de la nació...

2005-10-14T17:37:00.000+02:00

A veure si ens entenem. Ara es discuteix si a l'estatut Catalunya es pot proclamar nació, després de passar no sé quantes setmanes deliberant si té o no drets històrics. Això no va enlloc, des d'un punt de vista democràtic.
Si un parlament democràticament elegit aprova una llei bàsica per una majoria del 90%, i ho fa duent a terme el que els diferents partits havien promès als seus programes, això és el que compta. No cal que sigui el parlament d'una nació, ni d'un territori amb "drets històrics". Per un demòcrata convençut, si els melillencs votessin per declarar la independència, se'ls ha de reconèixer, encara que Melilla no sigui una nació ni hi tingui dret "històric". Naturalment, el més habitual és que la gent amb ganes d'autogovernar-se tingui una certa història i unitat social, però la legitimitat del dret no ve pas d'aquí!

Per començar...

2005-09-21T13:45:00.000+02:00

Bé, això no fa més que començar. No sé encara si tindré la constància que se li suposa a un blocaire, ni si això interessarà algú. Però m'estimo més escriure poc que escriure bajanades pel broc gros com fan molts, sobre tot quan parlen de política. Si es tracta de repetir com lloros les consignes dels partits de torn, no val la pena posar-s'hi.

I per cert, que ningú no s'enganyi: sí, sóc d'esquerres i sí, sóc català. I m'empipa que a la xarxa hi hagi més opinions de la gent més conservadora, i encara m'empipa més que sovint escriuen més bé i raonen molt més que els d'esquerres. De vegades sembla que només per ser progres ja ho tenim tot fet, i no cal justificar el que defensem, que n'hi ha prou amb desemmascarar que l'opositor és un carca, o un demagog. Doncs no, si volem convèncer algú o fer-lo pensar cal donar raons.

Clar que és més fàcil parlar només per als convençuts...