Són qui són, i no hi poden fer més.

Viva la muerte! Muera la inteligencia!

escrit pelblocgros @ 11:25 a. m. 0 comentaris

Això no és liberalisme

Pel motiu que sigui, cada vegada sentim i llegim més opinadors d'ideologia (neo) liberal, i s'ha de reconèixer que moltes vegades són gent ben preparada que argumenta de manera convincent. Penseu en el Sala-i-Martín, o en el Joan Oliver. Però l'article d'avui de l'Oliver és inacceptable en un intel·lectual liberal.

Entre altres perles demagògiques, tot reclamant el dret a defensar-se, escriu: "Si vénen a casa seva vostè els diu que poden endur-se les criatures, no pensi pas a defensar-les que això podria ser mal vist." Això del dret a defensar-se, quan es considera que inclou el dret a clavar un tret al cap de qui t'està intentant robar, no és liberalisme, senyor Oliver. Sí que hi ha un corrent ideològic al món anglosaxó que ho defensa, això: són els libertarians (no llibertaris, que és una altra cosa), però no els liberals. Alguns blocs d'aquesta ideologia són aquest, aquest i aquest.

Un cop aclarit que això no és liberalisme, vull recordar que en aquest país no existeix el dret de tenir ni portar armes, i encara menys el de matar ningú. Ni que et sembli evident que està delinquint. Ni tan sols després que un jutge dictamini que ha comès un delicte, per greu que sigui. No se'l mata. Si el senyor Oliver considera que clavar un tret al cap d'un paio que t'ha entrat a casa és "defensar-se" i està justificat, llavors és que posa en dubte el fonament de l'estat de dret, i el monopoli que l'estat té de la violència i de l'administració de justícia. Està anant molt més enllà de defensar la pena de mort.

Una cosa és que en Salvador Sostres les deixi anar de l'alçada d'un campanar, i una altra és que un pretès intel·lectual i economista amb un pensament sòlid s'apunti a fer populisme amb el dret a defensar-se.

Per què fa això? Se li entén més endavant, quan atribueix les culpes que denuncia: "Aquest és el missatge que està emetent la nostra administració, la de seguretat i la de justícia." I al final: "I si vostè ha aconseguit tenir una casa, ha aconseguit que no hi robin, que no l'ocupin i que no l'incautin, encara no pot estar tranquil del tot. El dia que vostè es mori o que vulgui donar-la als seus fills, haurà de pagar una fortuna a Hisenda. I és que el nostre govern diu que això de suprimir l'impost de successions és una cosa molt injusta i molt de dretes." Qui ell vol atacar és el govern tripartit, com està fent des que es va constituir, i té tot el dret de fer-ho. Ara, ho fa amb una gran demagògia, posant al mateix sac la detenció del gendre dels Tous, els ocupes, la política d'habitatge del govern i la reforma de l'impost de successions (i de passada enganyant sobre el que pretén fer el Castells amb l'impost aquest).

Això no és digne del senyor Oliver, ni d'un liberal com cal. El liberalisme és molt més respectable que aquestes ximpleries.

escrit pelblocgros @ 10:07 a. m. 1 comentaris

No hi haurà sociovergència

Mira, aquest cop no penso fer cap anàlisi del que ha sortit, ni cap predicció del que faran els nostres estimats polítics. Ja ho estan fent tot d'analistes saberuts que a pilota passada ho entenen tot però que es contradiuen cosa fina sobre el que passarà ara.

Però m'ha fet gràcia calcular l'índex de Banzhaf de poder dels diferents partits, tal com ha quedat el parlament. Per calcular el poder de cada grup parlamentari, es fa la llista de totes les coalicions que sumen majoria, i es compten els grups decisius de cada coalició (un grup decisiu és aquell que si no hi participa, la coalició deixa de fer majoria). El poder de cada grup es mesura com la fracció de "grups decisius" que li corresponen.

El nostre parlament té els següents grups i escons: CIU=48, PSC=37, ERC=21, PP=14, ICV=12, C=3. La llista de coalicions guanyadores i grups decisius és la següent (els grups decisius estan en majúscula, i les coalicions com ciu+psc+erc+icv on cap dels grups no és decisiu no les he inclòs):
CIU+PSC=85
CIU+psc+erc=106
CIU+psc+erc+c=109
CIU+PSC+pp=99
CIU+psc+pp+icv=111
CIU+psc+pp+icv+c=114
CIU+PSC+pp+c=102
CIU+PSC+icv=97
CIU+PSC+icv+c=100
CIU+PSC+c=88
CIU+ERC=69
CIU+ERC+pp=83
CIU+erc+pp+icv=95
CIU+erc+pp+icv+c=98
CIU+ERC+pp+c=86
CIU+ERC+icv=81
CIU+ERC+icv+c=84
CIU+ERC+c=72
CIU+PP+ICV=74
CIU+PP+ICV+c=77
PSC+ERC+PP=72
PSC+ERC+pp+icv=84
PSC+ERC+pp+icv+c=87
PSC+ERC+PP+c=75
PSC+ERC+ICV=70
PSC+ERC+ICV+c=73

El total de grups decisius a totes les coalicions és 52, i el poder, a l'hora de votar lleis, està repartit així:
CIU=20/52=38.46%
PSC=12/52=23.08%
ERC=12/52=23.08%
PP=4/52=7.69%
ICV=4/52=7.69%
C=0

Per les votacions de lleis, és perfectament possible que ERC i PP vagin junts (com a l'estatut). Però a l'hora de fer govern, hi ha coalicions que són políticament impossibles, com PSC+ERC+PP. Si les eliminem, ens queden aquestes (deixo de banda els Ciutadans, que no pinten res):
CIU+PSC=85
CIU+psc+erc=106
CIU+PSC+icv=97
CIU+ERC=69
PSC+ERC+ICV=70

Ara el nombre de grups decisius és només 9, i el poder relatiu, a l'hora de decidir el futur govern, així:
CIU=4/9=44.44%
PSC=3/9=33.33%
ERC=2/9=22.22%
ICV=1/9=11.11%

(En el cas de formació de govern, cal interpretar els grups en minúscula com suports parlamentaris externs, per exemple: CIU+psc+erc vol dir que CiU governa en minoria, amb pactes estables amb PSC i ERC).

Finalment, i descartant els suports externs, es pot fer l'anàlisi que les combinacions possibles són les conegudes amb els bonics noms de sociovergència, tripartit i govern nacionalista:
CIU+PSC=85
CIU+ERC=69
PSC+ERC+ICV=70
Amb la qual cosa el poder queda així:
CIU=2/7=28.57%
PSC=2/7=28.57%
ERC=2/7=28.57%
ICV=1/7=14.29%

Naturalment, a l'hora de fer els pactes, aquestes relacions de poder es matisen per la capacitat negociadora de cadascú. Però a mi em sembla que la relació 4-3-2-1 és la que més s'apropa a la realitat, i això vol dir que
A) En la sociovergència, Convergència tindria quatre conselleries per cada tres del PSC,
B) A la coalició CiU-ERC, Convergència tindria el doble de consellers que ERC,
C) Al tripartit, el PSC tindria la meitat de les conselleries, i ERC un terç, el doble que ICV.
O sigui, que si comptem purament el nombre de consellers, CiU vol el pacte amb ERC, el PSC vol el tripartit, i a ERC li és igual pactar amb CiU o el PSC-ICV (en treu un terç en tots dos casos).

Conclusió: no hi haurà sociovergència.

escrit pelblocgros @ 11:06 a. m. 4 comentaris

No som ni militants!

Bé, ja sabem que PSC, ICV i CiU ens demanaran que votem sí a l'estatut, el PP que no, i ERC nul o blanc. Si fossim diputats, cadascú de nosaltres ja sabria què li toca fer. Però aquí no hi ha disciplina de vot. La majoria no som ni militants. Què es pensen, que votarem el que ens aconsella el líder més simpàtic? Què volen, que tots els nos se'ls apunti el PP com si fossin suport per ells?
No som tan mesells.
Hi haurà un referèndum sobre l'estatut, no unes eleccions. Cadascú votarà el que bonament entengui que ha de votar... tan ben informat com pugui. Espero que facin una bona publicitat del contingut de l'estatut. Que el reparteixin els diaris. Que estigui a la primera pàgina de la web de la generalitat. Que sàpiga tothom què vota i per què.
Però no patiu, si se n'obliden, i es dediquen com de costum a fer eslògans i prou. Com que als nostres meravellosos polítics se'ls fa costa amunt, això de fer política, ja se n'encarregaran uns o altres.

Actualització: o altres encara.

Per cert, deixo en suspens aquest bloc. Moltes gràcies a tots els que m'heu llegit. Si més endavant trobo temps i ganes per anar-m'hi posant amb més regularitat, ja hi tornaré.

escrit pelblocgros @ 7:13 p. m. 1 comentaris

Vint-i-cinc anys més?

Quan es va aprovar l'estatut vigent, els negociadors catalans es van esforçar a aconseguir el màxim de competències que van poder. I no es van fixar que per pagar el que costava exercir-les, la Generalitat s'hauria d'endeutar indefinidament. I així estem. Els sociates sempre havien dit que el dèficit es devia a mala gestió, però ara que manen ells han de dir el que és: no hi ha pasta.

Ara han fet un estatut nou. A l'hora de negociar-lo a Madrid, els governants d'allà s'han encarregat que el finançament que surti vingui a ser més del mateix. Les competències que nominalment es transferien no han estat gaire polèmiques, encara que al tram final potser les acabin retallant també. Però això no els preocupa: mentre no hi hagi la pasta que cal per exercir-les, la Generalitat ja pot tenir totes les competències que li vinguin de gust.

O sigui, tornaran a endeutar el govern català i seguiran tenint la paella pel mànec a Madrid. El més trist és que ara els "nostres" representants ho sabien perfectament (potser a diferència de vint-i-cinc anys enrere, que negociaven sense cap experiència de govern) de què anava la pel·lícula, i que han posat l'interès immediat de partit (una foto!) per davant del país i fins i tot de l'interès de partit a mitjà termini. En Mas vol ser president, però de què? D'una província endeutada.

Tal com van les coses, doncs, el poder real continuarà al govern d'Espanya. Un cop acceptat això, l'actitud del PSC és d'allò més coherent. Si poden manar allà, què els importa qui mani a la Generalitat? Ja la poden regalar al Mas, guanyar-se un parell de ministeris i lliurar-se d'un president incòmode i d'un pacte tripartit impopular a la resta de l'estat. Només van ser catalanistes mentre a Espanya manava el PP. Llavors sí, com que només tenien poder a la Generalitat, aquest els convenia que augmentés.

Ara ens falta saber què hi dirà la gent, que els hi paguem els sous. Ho acceptarem? La única alternativa és ERC, però falta saber si tindran la capacitat política de fer-se sentir i fer arribar un missatge alhora de fermesa i de realisme.

Ja he sentit i llegit gent que diuen que CiU ha recuperat la centralitat i que si ERC vota no se'n tornarà a la radicalitat. Aquest discurs és estúpid: "centralitat/radicalitat"? El que compta és tenir un discurs que sigui entès per la majoria de l'electorat, i d'això en diuen "centralitat". Però els electors també n'aprenem, de les experiències. Fer un discurs tan "centrat" que d'una setmana a l'altra passes de dir-li traïdor al Zapatero a pactar amb ell, de dir-los venuts als d'ERC a vendre't tu, d'atacar els matrimonis gais a voler ser ministre, això també pot dur a ser marginal. Tot depèn del que vulguem nosaltres.

Llàstima que potser seguirem volent més del mateix. Diuen que cada país té el govern que es mereix. I no està gens clar que ERC s'hagi guanyat l'experiència de govern que volia, la imatge de partit solvent, per poder seguir creixent en la línia que duia.

escrit pelblocgros @ 1:24 p. m. 0 comentaris

Som idiotes?

Espero que el Ferran no s'enfadi pel plagi de títol. Em penso que els nostres polítics confien fer-nos combregar amb rodes de molí, i dissimular la seva mediocritat amb abraçades (i rabietes) de cara a la galeria. Tot el que ens ha arribat de la negociació de l'Estatut era (com ja vaig dir) pura escenificació, però el que és pitjor és que ara que han acabat seguim amb l'escenificació: diuen el que diuen de l'acord aconseguit en funció de la imatge electoral que volen tenir, i no del que en pensen en realitat.

Algú ens pot explicar, de veritat, si aquest finançament és bo o no, i si mereix figurar en l'estatut o és una cosa que d'aquí a cinc anys caldrà renegociar en un consejo de autonomías qualsevol? Cap dels nostres representants polítics no té, per desgràcia, la honestedat intel·lectual de fer-ho. El que en diu en Gordillo, en tot cas, no és gaire esperançador.

Com he dit altres vegades, em penso que no ho som, d'idiotes, i ja se sabrà, ja, el que té de bo i de dolent aquest estatut, i els que l'han fet ja rebran els vots que els pertoquen per tot plegat. La impressió que en trec és que hi ha estatut nou perquè ERC s'hi va entossudir (sense pacte del Tinell no n'hi hauria hagut cap perquè el PSC s'hi hauria girat d'esquena) però és l'estatut que ha fet el PSOE amb pinzellades de CiU.

I d'altra banda, potser això és correcte democràticament. El PSOE i CiU junts tenen, a Catalunya, una majoria amplíssima.

Per cert, al seu moment no es va dir que un dels compromisos d'en Maragall perquè Convergència acceptés l'estatut era NO fer eleccions just després? Perquè si el President es penjava la medalla no hi hauria qui s'hi enfrontés electoralment? Que ràpid que canvien les coses, o que ràpid es pensen ells que canvien!

escrit pelblocgros @ 11:44 a. m. 4 comentaris

Hipoteques amb terminis llargs

En Viladesau alerta que no té sentit fer hipoteques a 30, 40 o 50 anys quan els pisos es construeixen per aguantar 25 anys en bones condicions i potser 50 o 60 per enderrocar-se. Al post anterior avisava que l'estat afavoreix les hipoteques per les desgravacions que dóna, però ja venia a dir que el que convé és tornar ràpid la hipoteca.

El que és realment important d'una hipoteca no és tant el termini a què es contracta, sinó el termini a què un és capaç de tornar-la. Si l'interès es manté estable, les quotes d'una hipoteca normal es mantenen constants. Això fa que poc a poc (a mesura que l'hipotecat va augmentant els seus ingressos) resulti més fàcil de pagar, i que al cap d'uns anys un es pot permetre fer "amortitzacions anticipades" és a dir, tornar més diners del que la hipoteca l'obliga. Estaria bé saber les dades de quanta gent pot fer efectivament això, però és molt possible que les hipoteques a 30 anys es retornin a la pràctica en 20 anys. Vist així, contractar la hipoteca a 50 anys és en realitat un avantatge per la flexibilitat que dóna. Un sempre podrà tornar més diners del que està obligat (llavors és important que la comissió per amortització parcial sigui baixa o zero) i el fet de tenir un termini llarg facilita quotes baixes per les temporades que es va just de diners. Si l'acabes retornant en 20 anys, tenir el contracte a 50 et serveix per no passar estretors els mesos que tens més despeses.

Ara bé, no cal ser il·lusos. Si les entitats d'estalvi fan aquestes hipoteques, és que hi guanyen alguna cosa. Interessos. Amb el mateix tipus d'interès, el total d'interessos que ingressen per una hipoteca a 50 és més que a 20 anys, fins i tot si s'acaba retornant en 20 anys. I a més, normalment te la cobren a un interès més alt (si estàs disposat a pagar en 20 anys això et dóna facilitats per negociar millors condicions).

D'altra banda, si tens una hipoteca a 50 anys, encara que et puguis permetre pagar-la més ràpid potser és temptador no fer-ho... i ja pagarà qui vingui al darrera...

escrit pelblocgros @ 9:24 a. m. 0 comentaris