Espanyols d'esquerres i dretes
Diuen que no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. I CiU ha estat venent durant anys que eren iguals els uns que els altres, i que convenia pactar sempre amb qui governés.
Doncs mireu, potser s'assemblen però no ho són pas, iguals.
A veure si us en recordeu, de tot el sarau que està muntant ara el PP, el dia que amb un grapat de vots vostres pugui tornar al govern d'Espanya.
Les garrofes!
Tornem a estar en plena escenificació de les negociacions per l'estatut. I clar, els que han de negociar des d'allà, el psoe, comença per dir que no a tot. No ens espantem, ja veurem com acaba tot. I si hem de jutjar pel que ha passat els dos últims anys aquí, fins que tot sigui ben lligat no cal que fem ni cas de les declaracions del dia a dia. Tenen tan poc a veure amb el resultat final com les enquestes amb les eleccions.
I de fet, la única incògnita és qui té la mà a la butxaca i qui es grata el melic. Si al final la nació i els drets històrics han de servir de compensació pel finançament i el blindatge, per favor, renuncieu als primers i no als segons, estimats negociadors catalans...
I si el president tingués raó?
Això són ximpleries, ja ho sé, una crisi d'estar per casa que no té res a veure amb política de veritat. De tota manera, si puc dir-hi la meva, trobo que abunden massa les opinions que recolzen la partitocràcia. És cert que estem en un sistema polític parlamentari, on el poder executiu no és ni de bon tros independent del legislatiu, però estaria bé defensar els reductes d'independència que li queden. Com ara que el president del govern nomeni els consellers. I també seria bo fixar-se en el fons i no només en la forma, és a dir, encara que acceptem que en Maragall havia de consensuar els seus plans amb els partits que li donen suport, mirem si els seus plans eren bons o dolents. O és que carregant-nos la seva manera de fer, ara resulta que fem bona la Caterina Mieras?
Drets històrics de la nació...
A veure si ens entenem. Ara es discuteix si a l'estatut Catalunya es pot proclamar nació, després de passar no sé quantes setmanes deliberant si té o no drets històrics. Això no va enlloc, des d'un punt de vista democràtic.
Si un parlament democràticament elegit aprova una llei bàsica per una majoria del 90%, i ho fa duent a terme el que els diferents partits havien promès als seus programes, això és el que compta. No cal que sigui el parlament d'una nació, ni d'un territori amb "drets històrics". Per un demòcrata convençut, si els melillencs votessin per declarar la independència, se'ls ha de reconèixer, encara que Melilla no sigui una nació ni hi tingui dret "històric". Naturalment, el més habitual és que la gent amb ganes d'autogovernar-se tingui una certa història i unitat social, però la legitimitat del dret no ve pas d'aquí!
